diumenge, 22 d’agost del 2010

Cròniques xineses

Em pirra la riquesa del menjar xinès. El joc de sabors, olors, textures, consistències, ingredients, colors, tipus de tall i de cocció fa que cada plat sigui una sorpresa.


El que sorprèn també és que a qualsevol restaurant de poble, ronyós i plè de gent treballadora, es cuidin tots els detalls i mirant els plats, flairant-los i degustant-los pots no saber ben be si et trobes a una fondota de poble o a un gran restaurant.

El que has de superar, això si, és l’aversió a que tothom posi els palillos que ja s’han passejat per la seva boca, al plat d’on has de menjar. I a que vagin escopint els ossets i espines directament a sobre de la taula. I a que vagin fent sonors rots tal com els hi arriben. Superat això, les sensacions són d’una exquisidesa brutal.

I la varietat de productes que mengen... En aquest darrer viatge he tingut l'oportunitat de tastar liquen (boníssim) i cogombres de mar (no m'ha agradat la seva consistència).



Les crisàlides de papallona les deixarem per una altra ocasió.


1 comentari:

Landahlauts ha dit...

¡Cuánto daño ha hecho la "cocina china" esa que nos venden por aquí con menús a 3'50 euros que incluyen pan, bebida, postre y licor del lagarto! Es tan distinto de lo que nos muestras y de lo que cuentan los que visitan China...

A pesar de ello, yo no soy de muchos experimentos: jamás me atrevería con las crisálidas o los pepinos de mar.

Salutacions!