Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris històries. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris històries. Mostrar tots els missatges

divendres, 3 d’agost del 2012

Faldilles que tiren amunt, amunt..

I que no us fan gràcia aquestes mosses, de cames infinites, sovint emparrades dalt d'un pam de talons, amb aquestes faldilletes de lycra, arrapades, que cada tres passes es van estirant avall, indignament, ara d'un costat, ara de l'altre, perquè no els quedin cargolades com un cordó a la cintura?
On hem deixat el saber estar, noies?
Si vestiu unes faldilles que, de natural i en perfecta armonia amb les corbes del vostre cos, demanen emparrar-se a ran de figa, deixeu-les que vagin on volen d'anar i passegeu-les amb indiferència mentre la resta de la humanitat ens quedem bavejant uns, pregant perquè no acabi l'estiu, i verdes d'enveja les altres, esperant que torni l'hivern i la moda dels pantalons de pana de pota d'elefant..
Vet-ho aquí.

dilluns, 9 de gener del 2012

nevada a cals frikis

Avui m'he quedat adormit al sofà i, quan m'he despertat, he vist per la finestra que queia una gran nevada.



No ha arribat a quallar...
.

diumenge, 3 de juliol del 2011

subhasta de peix a la llotja de St. Carles de la Ràpita

A la última subhasta a la que havia assistit, ja fa molt de temps, encara hi havia aquella figura del subhastador que anava recitant els preus a la baixa fins que algú l'aturava acceptant el preu i quedant-se el lot.
Ara veig que això ha desaparegut. Intentaré explicar el procés en imatges tal com l'he entès:

Arribada de les barques



Es descarrega el peix i s'entra a llotja pel mateix ordre d'arribada de les barques a port





Les caixes degudament identificades amb la varietat i el nom de la barca es posen a la cinta contínua que entra a la sala de subhastes.


A la cinta es pesa cada caixa i la passa per sota d'una càmera que en treu una imatge que es projecta per una pantalla a sobre de la qual s'indica el nom de la barca, la varietat, el preu de sortida, el pes i el total de caixes del lot.


Tot seguit comença a disminuir el preu fins que algun comprador l'atura per mitjà d'un comandament a distància, moment en el que el preu s'atura i apareix en pantalla el nom del comprador i el cost total del lot adquirit. Aquesta informació s'imprimeix en una etiqueta que es deixa caure dins de la caixa que a continuació segueix el seu camí cap a la sortida.


 A la sortida s'agrupen les caixes per compradors, s'hi posa gel i, suposo que prèvia liquidació del seu import, la mercaderia és retirada pels seus nous propietaris.

dissabte, 2 de juliol del 2011

indignació veïnal a Peníscola

Hi ha situacions difícils d'entendre com la que ha portat a uns veïns a penjar aquest rètol a la porta de casa seva.
Se'm plantegen diverses preguntes:
Si la construcció s'ha fet per l'article vint-i-nou, no seria el més normal que l'autoritat la fes enderrocar?
Si no s'ha fet així, no serà que és "legal" i, per tant, sobra el rètol?
O és que potser l'autoritat l'ha autoritzat de forma irregular?
I si aquest fos el cas, o la sospita, com és que no es menciona a la pancarta?


Aquesta és l'escala motiu de la queixa.


I jo em pregunto, si no s'hagués fet aquesta escala, com cony s'entraria a aquest edifici?
.

primer xàfec d'estiu


Primer xàfec de l'estiu. A la terrassa del tancat el gotallam repica contundent sobre els tendals de les terrasses i les fulles dels tarongers i s'endú avall la pols que ens ha acompanyat aquests darrers dies omplint l'ambient d'aquella olor pastosa barreja de fang i de les essències de les diverses plantes que ens envolten.
El piular dels pardals, els xiscles de les orenetes i les falzies i els xiulets dels estornells queden ofegats pel brogit de l'aiguat. Ja no se sent el rum-rum de les bombes d'aigua ni la remor llunyana dels vehicles circulant per la carretera de la costa. Les gavines segueixen a l'aire. No semblen especialment impressionades acostumades com estan al batre de les ones en tempestes desfermades dins del mar. Però volen més baix.
Quan el ruixat s'esvaeix, tant de sobte com ha començat, l'aire és més net, la vista abasta més enllà i més nítidament cap a la banda de mar, tot i que la ratlla de l'horitzó ha desaparegut totalment, dubtosa d'on ha de marcar la separació entre l'aigua de mar i l'aigua de cel.
.

divendres, 2 d’abril del 2010

Endogàmia Eivissenca

Santa Eulària des Riu. Puig de Missa. Bonic complex religiós al capdamunt d'un turó al bell mig de la població. Petit cementiri. Blanc, net, tranquil. Les làpides ens recorden els noms dels que han anat morint i son testimoni de les relacions familiars mantingudes a la parròquia. Una desena de cognoms serveixen per anomenar, en diferents combinacions, a la pràctica totalitat de la població difunta: Marí, Juan, Ramon, Tur, Clapés, Torres, Guasch, ... Mares i filles i veïnes es diuen exactament igual, de nom i dos cognoms. Em recorda Les "Obres Púbiques" del Pedrolo.





dilluns, 8 de febrer del 2010

assortiment de videos

No tenen res a veure i cada un té la seva història

Ateisme agressiu



The Butterfly Circus



Nick Vujicic



SPIN

dilluns, 18 de gener del 2010

Baccara - Calafell (2)

Fa uns dies comentava que no havia pogut localitzar la primera ubicació del Baccara i ahir vaig tenir l'oportunitat de preguntar-ho allà mateix a un calafellenc de tota la vida que em va confirmar, si no li falla la memòria, l'adreça que a mí em semblava. Jo no n'estava segur perque recordo les finestres a una certa alçada del carrer. Diria que des d'elles es veia la gent avall i, com es veu a la foto, aquest edifici les té especialment baixes. Potser ho recordo malament o potser s'han fet modificacions, no ho podria dir (i de fet no m'importa gaire).

dimecres, 16 de desembre del 2009

Baccara - Calafell

El meu primer cubata el vaig prendre al Baccara de Calafell ja fa mooolts anys.
Vam entrar l'amic Ricard i jo, vam seure a una taula i, quan va venir el cambrer a prendre nota li vam demanar:
- 2 cubalibres
- de ron o ginebra?
- ...
- ...
- ...
- ...
- 2 cubalibres normals...

Suposo que ens va veure la cara de passerells i ens va posar el que li va semblar, no recordo pas què.
El Baccara a mitjans dels 70 estava al carrer del mig (de Vilamar és el nom oficial) però al cap d'un temps va tancar i va tornar a obrir a un dels carrers que el tallen, al del Carme si no em falla la memòria. Aquí també van tancar i no em consta que hagin obert a cap altra ubicació. Aquest darrer emplaçament el tinc clar perquè encara conserva el rètol a sobre de la porta, com es pot veure a la foto.


Però el del carrer del mig no el recordo. Ho he estat mirant in situ però no l'he sabut localitzar. Per això se'm va ocórrer mirar a internet on la gent penja les fotos més inversemblants i el que m'he trobat no ha estat la foto sinó una curiosa història.
En poques paraules, el Huub van der Broek va marxar d'Holanda amb 17 anys i va fer cap a Calafell on després de treballar un temps de cambrer va fundar el seu propi pub, precisament el Baccara, que va portar durant 25 anys. Després va comprar un veler i se'n va anar a tombar pel món durant 9 anys, básicament pels mars del sud. Ara torna a ser aquí, al port de Comarruga, carregant bateries per tornar a salpar.
Als següents enllaços hi ha un parell de pàgines amb les seves històries i un munt de fotos.



I el web d'un bar que tenen uns paisans a la illa de Tapana, a Vava'u, Tonga, com qui diu a mà esquerra del cul del món


dijous, 18 de juny del 2009

Cursa Fondistes Penedès

El 24 de maig, vigília del meu aniversari per cert, vaig anar a correr la meva primera cursa en més de 30 anys. La idea era acabar-la, i ho vaig fer. Dels últims però vaig acabar. El que em va motivar més era un nen de 10 anys que se m'escapava, el maleït... i efectivament, vaig acabar per darrera seu. Que tremoli el nen aquest! l'any que vé el guanyaré!!! La foto la dec a la poca perícia d'un altre nano que volia tirar una foto al seu pare (és la cama que surt per l'esquerra de l'imatge). Com que lo cortés no quita lo valiente, dono aquí les gràcies al Roc, que em va fer de llebre, i al Marc, per la foto.
Apa

diumenge, 22 de març del 2009

REGAL ...

Suposo que no dec ser l'únic afortunat que ha rebut de Netcourier l'avís de recollida de "una bicicleta mountain bike, cuadro de acero, frenos v/break, llantas aluminio"...
Sota l'aparença enganyosa d'albarà d'una companyia de transport urgent, s'amaga un programa de promoció de venda d'apartaments en multipropietat. A la lletra menuda de darrera ho explica força clar. Trucant al telèfon que et donen averigüen si ets un client potencial i, si és així, et citen amb la teva parella per una presentació que, diuen, dura uns 90 minuts durant els quals t'intenten vendre el producte. I ja tens dret al regal. Encara que no compris.
I penses... home a canvi de 90 minuts del meu temps em regalen una bici... Doncs i vaig, no compro i m'enduc la bici... Gran error! Pel que diuen la cosa pot durar el doble d'estona i els venedors, gent bregada en aquesta tasca, convencen al més escèptic perquè inverteixi uns miserables 6000 euros a canvi del dret de gaudir de per vida, d'una setmana anual a un apartament situat a un lloc meravellós. Diuen els que s'hi han trobat que s'ha de tenir el coco molt ben posat per no caure a la temptació. I tot per, al final, aconseguiruna merda de bici de criatura...
Per a més info, a aquest foro ho expliquen prou claret:

dijous, 12 de març del 2009

Allò que l'AVE s'endugué ...

Aquí és Cal Cintet, la casa natal de la meva mare, als afores de la vila. No us hi convido a fer una costellada perquè se l'ha menjat l'AVE que passa, si fa no fa, per on hi havia la masoveria, que és l'edifici a l'esquerra de l'imatge. És una llàstima però el progrés s'ha d'anar obrint pas a costa de petits sacrificis bàsicament sentimentals. Si el Cintet aixequés el cap...


diumenge, 21 de setembre del 2008

el bunker de Sant Salvador

A la platja de Sant Salvador (El Vendrell), just al costat de la riera, hi ha un bunker. Crec que és de la guerra civil però no n'he pogut trobar informació. Actualment està totalment tancat perquè s'havia convertit en un cau de merda... No sé pas de què s'havien de defensar a aquella zona; paranoies guerreres...




diumenge, 20 de juliol del 2008

històries de la vora del mar

Poques cases com aquestes trobareu a la Costa Daurada. De mica en mica les noves edificacions s'han anat menjant les que hi havia i les que queden són un anacronisme al mig de tanta totxana (mireu sinó a la foto petita). Però a l'extrem sud de Calafell (de fet és l'oest, però això ara no ve al cas...) en queden un parell ocupades actualment per restaurants; L'Espineta, del que ja he parlat abans, i El Pebre Negre. Són edificis molt senzills, de dues plantes, però que ens fan recordar el que devia ser aquesta costa no fa pas tants anys.
De fet el nucli de Calafell és interior i, en temps passats, dedicat a l'agricultura. Les propietats, com és habitual al nostre país, es transmetien en herència als fills grans, que es quedaven amb les cases i els terrenys de conreu, i els altres fills s'havien de conformar amb les terres de menys valor, ermots salobrosos a la vora del mar, i a guanyar-se la vida pescant al mar... Actualment, els descendents d'aquells afortunats hereus, segueixen llaurant les terres amb el tractor i varejant oliveres. I els hereus d'aquells desgraciats a qui va tocar jugar-se la pell al mar, ara són propietaris d'immobiliàries o botiguers amb el calaix ple de milions gràcies al boom turístic i immobiliari dels anys 60 i 70...
Com són les coses...